ENTREVISTA PSIQUIATRA
- Quin és el seu nom: Ramon Buscarons i Cuesta.
- En què està especialitzat? Soc Doctor en Medecina i Especialista en Psiquiatria. Tinc un Màster en Drogodependències i un Diploma d’Especialització en Trastorns Alimentaris.
- Quants anys fa que es dedica a aquesta professió? Des de l’any 1986, i a l’abordatge dels Trastorns Alimentaris a partir de l’any 1997.
- Què el va motivar a treballar d’això? Primer la Psiquiatria la vaig trobar durant la carrera com l’especialitat mes interessant de Medecina, després van ser les drogodependències que em varen donar l’oportunitat de treballar amb un camp terapèutic que es descobria i mes tard va passar el mateix amb els trastorns alimentaris, era un camp nou en la Psiquiatria, no existien encara pautes protocol·litzades de com abordar aquets trastorns i per tant era molt “estimulant” participar en aportar coneixements a partir de l’experiència terapèutica.
- Normalment té pacients homes, o dones? Les dones son el 90 % dels pacients que fan demanda de tractament per un trastorn alimentari, en “psiquiatria general” el percentatge es del 50 %.
- De quines edats són normalment? Tenim pacients de 14 anys o menys i de 80 anys o mes. En alcoholisme i drogodependències les edats anirien dels 15 als 50 anys aproximadament i en trastorns alimentaris actualment les edats anirien dels 15 als 25 anys, quan fa 15 o 20 anys anaven dels 20 als 30 anys.
- Tracta pacients amb trastorns alimentaris ? Quins són els més habituals? Efectivament com ja he anat comentant anteriorment els trastorns alimentaris formen bona part dels meus interessos de coneixement professional. Son l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa i el trastorn per afartament. L’anorèxia nerviosa s’inicia buscant la reducció del pes per una ideació estètica, l’anorèxia es pot cronificar tan que pot portar a la mort, o be una anorèxia no tractada pot evolucionar a una bulímia nerviosa. A mes de les bulímies que venen de l’evolució d’una anorèxia, altres pacients passen ràpidament de fer dietes restrictives per perdre pes a fer atracons com a conseqüència de la resposta del cos a una alimentació insuficient, però igualment l’origen està en la busqueda de la reducció del pes a traves de dietes restrictives. El trastorn per afartament es un problema d’autocontrol de l’ingesta alimentaria sense cap component de busqueda estètica del control del pes en origen. Igualment hi ha anorèxies que no son classificades com anorèxies nervioses perquè son secundaries a malalties orgàniques i trastorns depressius o d’ansietat, però no existeix el component estètic de busqueda d’una imatge corporal determinada.
- Amb la seva experiència quina creu que és la principal causa per la qual una persona cau en aquest tipus de malalties ? Sens dubte els valors estètics imperants en la societat occidental, en el fet de que una persona prima es sinònim d’èxit i una que no ho es de fracàs. Podríem dir per tant que s’ha convertit en una malaltia cultural a la que s’ha de combatre socialment. Altres factors podrien ser mes personals com una baixa autoestima, trets depressius i excés de perfeccionisme, però sempre la causa mes important es la “cultural”.
- Els pacients amb aquests trastorns són conscients que pateixen una malaltia? No en els inicis de la malaltia, es mes fàcil que siguin conscients quan les conseqüències de la malaltia ja son greus, però així i tot hi ha pacients amb un estat de salut física i psicològica molt greu que continuen sense ser conscients.
10. És fàcil tractar-los? No, no es fàcil, sobre tot per la manca de consciencia del problema.
11. En què consisteix la seva ajuda? Cal prendre medicaments? En principi s’ha d’intentar que el pacient agafi consciencia de malaltia perquè el tractament de l’anorèxia es basa amb la normalització del seu pes i per tan s’han d’eliminar les dietes restrictives i les activitats que poden generar cremar calories en excés com l’esport, així mateix s’ha de controlar que no es prenguin laxants o diürètics o que no es vomiti. En les bulímies s’ha de fer entendre al pacient que la causa de que tingui atracons es que realitza o ha realitzat dietes restrictives. Quan una/un pacient no assumeix aquest problema pot ser necessari un ingrés que a vegades se ha de fer via judicial en contra de la voluntat del pacient. Hi ha fàrmacs que poden ajudar a millorar l’autocontrol, reduir l’ansietat o millorar l’estat d’ànim.
12. Quin percentatge de pacients que tracta superen el trastorn? De què depèn? Fracassen un percentatge petit de pacients, sols els que abandonen el tractament. La majoria superen el trastorn, es un procés llarg, que pot durar anys, de 3 a 6 anys habitualment, i depèn de la constància en el tractament.
13. Recomana alguna dieta alimentària? Quina? La dieta mediterrània es la mes saludable, però mes important que això es acceptar el cos i pes que tenim, menjant “normal”, fent una activitat física “normal” i evitar el desig de modificar la nostra constitució. Els pacients que segueixen tractament fan 5 àpats al dia, un esmorzar complert, dinar de un o dos plats mes postres, sopar de dos plats mes postres (però en menor quantitat que el dinar), i tan a mig matí com a l’hora de berenar menjar alguna cosa per evitar estar masses hores sense ingerir aliments.
14. Creu que l’excessiva implicació amb les dietes alimentàries és bo per la salut? Com he dit, menjar pensant en modificar la nostra constitució natural o per evitar l’evolució natural que fa el nostre cos amb els anys, es la causa dels trastorns alimentaris. I la causa ultima, l’origen de l’idea de controlar el cos i el pes, es cultural.